Renaixement, un mot suggeridor

Any 2016. Hivern de llum, si més no, donat que les temperatures no estan ajudant a sentir-lo com a tal. La llum, però, no falla. Cada dia ens regala un minut més, al capvespre. Un bocinet afegit de vida, suficient per despertar il·lusions primaverals, metamorfosis, projectes.

Aitània ho ha sigut. Un projecte de convivències, una xarxa de camins, una cruïlla d'encontres. Una excusa geogràfica per compartir emocions entre amics. I ara torna. Ni les emocions ni les caminades han deixat de sovintejar durant el temps que aquest bloc ha dormit. Però com el zel dels grans rapinyaires, gener el desperta. Convoquem, doncs, de nou, la trobada, el camí, l'amistat, l'alegria dels espais oberts.

Com no podia ser d'una altra manera, reeixirem de la mare, d'Aitana. Vella mare de mares, iaia perpètua, la nostra Eva. Li buscarem el cim el diumenge proper, dia 17, Sant Antoni. Entre fums de fogueres paganes i brases sense apagar, esbrinarem sendes de pujada, fils que ens succionen amunt, envers un cel blavíssim i gelat.

Des de la Marina vindran Pilar i Carles. Acudirem des de l'Alcoià Anna, Gemma i jo mateix. Encara s'ho està pensant Mari Carme, la metgessa del grup. Amb les ganes es queden, de moment, Natàlia, Isra, Lorena i Fran, així com, n'estic segur, el nostre enyorat Andreu. La composició del grup canviada, després dels darrers temps.

Ens veiem a Confrides, davant l'hostal de la carretera. A les 9.30 h. Eixirem de Castalla a les 8.30 h. Pujarem amb cotxe fins al valorià Mas de l'Arbre, l'escenari de l'entranyable novel·la d'Enric Valor "L'ambició d'Aleix". A partir de la font de l'Arbre, doncs, començarem a caminar la ruta dels pous de neu fins a la geladíssima font de Forata. Des d'allà continuarem pel sender botànic que ascendeix l'obaga fins al pas de la Rabosa, per on ens esmunyirem, àgils, per eixir al coll lluminós que ens connectarà amb el sud de la serra. El cim a la vista, ja no costarà triar la ruta, en mitja horeta més dalt.

La proposta és dinar allà mateix, si l'oratge no és ventós i ho permet. Gaudir d'entrepans i panoràmiques alhora. Potser alguns glopets de vi i un te calentet amaniran l'espectacle. I després de les oracions corresponents, dedicades naturalment al sant del dia, discutirem la conveniència de tornar pel mateix camí o ampliar la caminada pel port de Tagarina i la font de Partagat. Aconseguit el consens, tornarem al cotxe i baixarem a Confrides, on de segur que ens espera un bon café amb llet i la caloreta íntima del cau.

I acabà l'any 14 caminant al Sit

22 km, en això quedà la caminada des del Xorret de Catí al Sit. Llarga caminada, doncs, que en els primers moments de l'excursió faria dubtar algú si allò era raonable; en efecte, la visió del Sit des de l'ermita de Catí resultava espectacular i, sobretot, llunyana. Andreu, Fran, Mari Carme, Juan Pablo, Poma, Israel i jo mateix, els set magnífics, teníem ganes de marxa, i ni la distància ni l'oratge desfavorable foren capaços de fer-nos canviar d'opinió... cabuts que som! A través de l'ermita, amb unes fantàstiques vistes d'aquest sud aitànic, tan menystingut com desconegut per a nosaltres, ens endinsàrem en una xarxa de camins densa i ben senyalitzada, que ens conduí a l'alberg de Rabosa (molt ocupat en diumenge), l'accés al racó Xolí i, finalment, la pista d'accés al cim. Una de les desagradables conseqüències d'haver triat un diumenge per a l'excursió va ser haver de compartir el camí amb un d'eixos grups excursionistes(?) massificats i sorollosos que són ferms candidats a amargar-te la jornada. Un obstacle més, anem a ser esportius, que calgué superar per assolir el cim. El pronòstic meteorològic indicava pluja a partir de migdia... i així va ser. Tot començà amb un suau plugim, més aviat simpàtic que una altra cosa. Dinàvem al caramull de la muntanya, satisfets. Fins a l'alberg de Rabosa, la pluja continuà sent un problema menor, però a partir d'allà, durant la darrera hora de marxa, s'instal·là sobre nosaltres un cel plomís i aquós que ens xopà a consciència. Sort que la moral del grup està per damunt d'humitats sobrevingudes. I que Xaro tenia l'estufa ben carregada de llenya en arribar, ja fosquejant, a casa!

S'acosta el solstici d'hivern... Aitània desperta a la llum!

Benvolguts i benvolgudes xafa-sendes: des del mes de maig que no ens trobem per retre homenatge a aquest petit país que anomenem Aitània. Ja és hora, doncs, superades les altes temperatures d'estiu (i tardor, enguany)d'eixir al camí. La primera proposta és meridional. Anar a la frontera sud, allà on els paisatges subdesèrtics arrapen ja les nostres màquies i carrascars. Pujarem la serra del Sit, a 1.152 m, aquella amb aspecte de sella de muntar que sembla indicar el començament del profund sud, de les terres que aboquen a Àfrica. La idea inicial és eixir des del Xorret de Catí, eixe melic del paisatge protegit de les serres del Maigmó i del propi Sit. El dia de la convocatòria és el diumenge, 14 de desembre. Les guies indiquen una durada, entre anar i tornar, de 5,5 hores; si tornant parem a dinar al refugi de Rabosa, del centre excursionista d'Elda, podríem deixar-ho en 4,5 hores + 1 hora´, aquesta darrera hora després de dinar. si eixim a caminar a les 9 i mitja, a les 14 h dinem, i a les 16 h iniciem el retorn per estar als cotxes a les 17 h. També podem dinar d'entrepà al cim, allà a les 13 h, tot estalviant allargar-ho tant. Espere notícies vostres; de moment han confirmat l'assistència Juan Pablo, Andreu, Fran i jo mateix. Ah! i aprofitarem la trobada per parlar de l'organització d'una pròxima expedició hivernal al Pirineu, amb la intenció de caminar sobre neu amb raquetes... guau!!

Pels penya-segats de la Marina: 24 de maig de 2014

Serrella 5 d'abril de 2014