Serrella 5 d'abril de 2014

Serrella llarga, dinar tardà

Ens havíem proposat limitar l'excursió a cinc hores. El mapa-guia de Tossal edicions en parlava de quatre, pel que fa a l'itinerari seleccionat. Finalment en foren sis llarguetes. Primer desajustament: el punt de trobada, la font dels dos xorrets, només va ser ben interpretat per Gemma. Els qui veníem de la Marina vam errar l'inici del recorregut. Mitja horeta de retard. Fins les 9.30 h no començàvem la caminada. I amb alguns dubtes, perquè ni hi veièrem cap senyal indicadora de la ruta. Els sis caminants,cal ressenyar que hi tinguérem 3 baixes d'última hora, ens enfilàrem decididament cap a la cresta. Són 750 m de desnivell que exigiren en algun moment, a banda de l'esforç físic obvi, la superació d'alguna tartereta punyetera; això sí, en arribar en aquest punt trobàrem marques puntuals que permeteren reorientar l'ascensió i arribar a bon port. I una vegada dalt, el paradís. Un oceà de muntanyes bellíssimes, en un dia clar, que et fan sentir dalt del món, en eixe "món superior" que Enric Valor destaca, carregat de metàfores, a les seues narracions muntanyenques. Preciós camí crestaller que, poc a poc, ens menà pel pla de la Sàlvia, ben acompanyada del seu inevitable veí, el coixinet de monja, a la mallada de les Cigales. A partir d'allà, el descens. El rellotge anava impacientant-se, el dinar a Benimassot estava encomanat per a les 15 h... i cada vegada era més clar que calia endarrerir-lo. Un parell de trucades, ateses amb una amabilitat extraordinària per l'encarregada del restaurant Cantacuc, van anar ajustant l'horari a la realitat de la jornada. No va ser, doncs, cap inconvenient modificar el pla inicial de baixar pels Frares, tot canviant-lo per baixar per la Font Roja i la Font de l'Espinal, camí molt evident que estalviava l'aventura d'un camí que no s'albirava per cap lloc. Així i tot, Andreu i Juli, en un gest de solidaritat que els caracteritza (he,he..) s'avançaren per tal d'anar a buscar el cotxe del segon i evitar que el gros de l'expedició haguera de continuar el seu lent descens a peu. Fou d'aquesta manera que aconseguírem dinar poc més tard de les quatre, i no a mitja vesprada com algú ja s'ensumava... Grata sorpresa, l'hostal Cantacuc, perdut dins la xarxa urbana de Benimassot, però mereixedor d'una més llarga estada. Cal agrair-los la bona acollida que, malgrat l'hora, ens van dispensar. Hi tornarem, sense dubte, a passar més d'un dia. El local i l'entorn ho demanen. I ara cal pensar quina n'és la propera. Què us sembla el 10 de maig? Aviat us faré una proposició més concreta... i procurarem que la distància entre la teoria i la pràctica es reduesca, de veritat.