Aitània, el meu petit país

Per què Aitània? em pregunteu.
Des de Benimantell estant, Aitana, la mare, la serra, la font de totes les fonts, et recull i bressola al seu si. Almenys, a mi m'ho va semblar des d'aquells llunyans anys cinquanta, quan la crisi no era crisi, sinó la realitat aspra de cada dia. Més tard, des de La Nucia, vestida de Ponoig i Puig Campana, des d'Alacant, tancant l'horitzó nevat d'un cap de setmana d'hivern, des de Catalunya, com una vella foto de família sobre el mapa, des de La Marina, albirada des del coll de Laguar, d'esquena a la mar de Dénia, i, ara, des de la matriu profunda i sudenca de la Foia de Castalla, he anat dibuixant el meu currículum al seu voltant, només segur quan ella em guaitava (o jo imaginava que ho feia).
El dia que vaig saber que existia un territori, definit pels botànics com diànic, que arreplegava una flora i una vegetació específica, vaig saber que esmentaven ma casa. Joan Pellicer indicava els seus límits així: "delimitat com una illa en forma de punta de fletxa apuntant devers la mar i el sol naixent, pel riu Xúquer a tramuntana, el Vinalopó a ponent, el riu de la Vila a migdia i la mar nostra a l'est, i que enclou les comarques de la Marina, l'Alcoià, el Comtat, la Vall d'Albaida, la Costera i la Safor".
I Aitània és el centre orogràfic d'aquest món, l'àrea on s'arrepleguen la major part de les precipitacions, la llar de rius que corren a través de barrancs urgents cap a la mar propera, el cor enlairat i més secret d'aquestes comarques centrals valencianes.
Sense renunciar a explorar altres territoris, Aitània serà la base freqüent sobre la que bastirem itineraris i convivències, compartirem mirades i farem petar la xarrada, en acabar la jornada, al voltant de plats i olles.
La primera ocasió de fer-ho ha estat el Benicadell, on la Gemma ha pogut demostrar els seus dots d'amfitriona. Quin serà el proper? Potser hauríem de visitar la deessa, la mare, l'Aitana...