Aitània Grup Muntanyenc: 2012

Aitània

"Aitània és el centre orogràfic d'aquest món, l'àrea on s'arrepleguen la major part de les precipitacions, la llar de rius que corren a través de barrancs urgents cap a la mar propera, el cor enlairat i més secret d'aquestes comarques centrals valencianes.
Sense renunciar a explorar altres territoris, Aitània serà la base freqüent sobre la que bastirem itineraris i convivències, compartirem mirades i farem petar la xarrada, en acabar la jornada, al voltant de plats i olles" Juli Pasqual

dilluns, 12 de novembre del 2012

Des de la Venteta dels Cuernos a Alcoi, tardor 2012

Després de l'aspra visita a la Penya Migjorn, encara l'estiu sense tancar del tot, el passat 9 d'octubre, ens venia de gust submergir-nos en un altre escenari del cicle anual d'aquestes terres aitanenques. La tardor, la primavera d'hivern, esclata de manera única en Aitània al vessant nord de la serra del Menejador. I allà anàrem, a la recerca dels caducifolis tenyits de groc, de roig i de salmó, de les humides contrades on floreixen els bolets i les molses, paradisos criptogàmics en plena eufòria de novembre.

Es tractava de caminar entre dues aigües, com aquell que diu, per sota la corba topogràfica del santuari de la Font Roja, i per dalt de la carretera de Banyeres a Alcoi. Per dins del parc, això sí. Evitàvem, així, les possibles aglomeracions excursionistes tant com les terres planes i conreades que envolten el Mas de la Safranera.

Partírem de la Venta, després de deixar alguns cotxes al barri alcoià de Batoi, passàrem el pou del Barber, evocador d'antigues nevades, descendírem per la variant humida del GR-7 cap a la microreserva del Pilar de Ximo i la del Mas de Cotet, i tallàrem amunt per enllaçar amb la ruta del barranc de l'Infern, a sota mateix del santuari. Més tard, després d'esmorzar a la font del Rossinyol, sequeta, seguírem la carretera fins el trencall per on el GR-7 baixa decidit cap al riu Polop. I ja als Canalons, el sender que voreja el corrent d'aigua ens conduí, decidit i atrevit, al racó de Sant Bonaventura, on ens juntàrem amb la resta de la família excursionista per caminar els darrers quilòmetres, tots plegats, fins a Batoi.

Magnífica excursió, acolorida com poques, amb renovada biodiversitat tant als ecosistemes com en el propi grup Aitània, on la presència de Paula, Pilar i Jose, anima futures expedicions per aquestes i altres terres de muntanya. I la fantàstica recuperació de Gemma, floreta que tots volem mimar perquè torne a acompanyar-nos, ha reforçat encara més la sensació de renaixement que la tardor representa.

Llarga i fecunda vida a Aitània!