divendres, 16 de març del 2012
dimecres, 14 de març del 2012
Doncs, no, no va ser la serra del Quarter l'objecte de les nostres petjades. La lesió de Pepe Toro, allà per la serra Nevada, ho impedí. Ajornada per més endavant, la vam substituir per una altra de les serres que configuren el nostre úter comarcal: la serra de Castalla.
En efecte, allà estaven Sònia i Òscar, castelluts de mena, esperant la seua oportunitat... i l'aprofitaren, ja ho crec que l'aprofitaren. Pujàrem al Despenyador, o cal dir l'Empenyador, com s'empenyen a Castalla? En qualsevol cas, penyes no en falten. Vertigen, tampoc. Els talls sobre la plana impressionen, conviden a volar. Potser, inclús, a volar prematurament, com ens recorda la placa commemorativa del darrer suïcidi esdevingut al lloc.
A bon ritme (segons per a qui, és clar), completàrem un itinerari farcit de contrastos: costerudes pujades, allargades crestalleres i barrancs d'una humitat quasi miraculosa en tan àrides terres.
Els gaspatxos a les 14.30 h, puntuals, ens uniren en fraternal convivència, com és habitual, abans d'anar a dormir-la al llit. Sònia i Òscar ens havien fet conéixer, no només la seua serra, sinó també el seu ritme de caminadors castelluts, aliens a les parades fotogràfiques i naturalistes. A la pròxima veniu, però a la cua!
Per cert, gràcies per la magnífica foto, que Juan Pablo i Gemma han col·locat a la portada del bloc, quin bon gust teniu, xè!
En efecte, allà estaven Sònia i Òscar, castelluts de mena, esperant la seua oportunitat... i l'aprofitaren, ja ho crec que l'aprofitaren. Pujàrem al Despenyador, o cal dir l'Empenyador, com s'empenyen a Castalla? En qualsevol cas, penyes no en falten. Vertigen, tampoc. Els talls sobre la plana impressionen, conviden a volar. Potser, inclús, a volar prematurament, com ens recorda la placa commemorativa del darrer suïcidi esdevingut al lloc.
A bon ritme (segons per a qui, és clar), completàrem un itinerari farcit de contrastos: costerudes pujades, allargades crestalleres i barrancs d'una humitat quasi miraculosa en tan àrides terres.
Els gaspatxos a les 14.30 h, puntuals, ens uniren en fraternal convivència, com és habitual, abans d'anar a dormir-la al llit. Sònia i Òscar ens havien fet conéixer, no només la seua serra, sinó també el seu ritme de caminadors castelluts, aliens a les parades fotogràfiques i naturalistes. A la pròxima veniu, però a la cua!
Per cert, gràcies per la magnífica foto, que Juan Pablo i Gemma han col·locat a la portada del bloc, quin bon gust teniu, xè!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)