S'acosta el solstici d'hivern... Aitània desperta a la llum!

Benvolguts i benvolgudes xafa-sendes: des del mes de maig que no ens trobem per retre homenatge a aquest petit país que anomenem Aitània. Ja és hora, doncs, superades les altes temperatures d'estiu (i tardor, enguany)d'eixir al camí. La primera proposta és meridional. Anar a la frontera sud, allà on els paisatges subdesèrtics arrapen ja les nostres màquies i carrascars. Pujarem la serra del Sit, a 1.152 m, aquella amb aspecte de sella de muntar que sembla indicar el començament del profund sud, de les terres que aboquen a Àfrica. La idea inicial és eixir des del Xorret de Catí, eixe melic del paisatge protegit de les serres del Maigmó i del propi Sit. El dia de la convocatòria és el diumenge, 14 de desembre. Les guies indiquen una durada, entre anar i tornar, de 5,5 hores; si tornant parem a dinar al refugi de Rabosa, del centre excursionista d'Elda, podríem deixar-ho en 4,5 hores + 1 hora´, aquesta darrera hora després de dinar. si eixim a caminar a les 9 i mitja, a les 14 h dinem, i a les 16 h iniciem el retorn per estar als cotxes a les 17 h. També podem dinar d'entrepà al cim, allà a les 13 h, tot estalviant allargar-ho tant. Espere notícies vostres; de moment han confirmat l'assistència Juan Pablo, Andreu, Fran i jo mateix. Ah! i aprofitarem la trobada per parlar de l'organització d'una pròxima expedició hivernal al Pirineu, amb la intenció de caminar sobre neu amb raquetes... guau!!

Pels penya-segats de la Marina: 24 de maig de 2014

Serrella 5 d'abril de 2014

Serrella llarga, dinar tardà

Ens havíem proposat limitar l'excursió a cinc hores. El mapa-guia de Tossal edicions en parlava de quatre, pel que fa a l'itinerari seleccionat. Finalment en foren sis llarguetes. Primer desajustament: el punt de trobada, la font dels dos xorrets, només va ser ben interpretat per Gemma. Els qui veníem de la Marina vam errar l'inici del recorregut. Mitja horeta de retard. Fins les 9.30 h no començàvem la caminada. I amb alguns dubtes, perquè ni hi veièrem cap senyal indicadora de la ruta. Els sis caminants,cal ressenyar que hi tinguérem 3 baixes d'última hora, ens enfilàrem decididament cap a la cresta. Són 750 m de desnivell que exigiren en algun moment, a banda de l'esforç físic obvi, la superació d'alguna tartereta punyetera; això sí, en arribar en aquest punt trobàrem marques puntuals que permeteren reorientar l'ascensió i arribar a bon port. I una vegada dalt, el paradís. Un oceà de muntanyes bellíssimes, en un dia clar, que et fan sentir dalt del món, en eixe "món superior" que Enric Valor destaca, carregat de metàfores, a les seues narracions muntanyenques. Preciós camí crestaller que, poc a poc, ens menà pel pla de la Sàlvia, ben acompanyada del seu inevitable veí, el coixinet de monja, a la mallada de les Cigales. A partir d'allà, el descens. El rellotge anava impacientant-se, el dinar a Benimassot estava encomanat per a les 15 h... i cada vegada era més clar que calia endarrerir-lo. Un parell de trucades, ateses amb una amabilitat extraordinària per l'encarregada del restaurant Cantacuc, van anar ajustant l'horari a la realitat de la jornada. No va ser, doncs, cap inconvenient modificar el pla inicial de baixar pels Frares, tot canviant-lo per baixar per la Font Roja i la Font de l'Espinal, camí molt evident que estalviava l'aventura d'un camí que no s'albirava per cap lloc. Així i tot, Andreu i Juli, en un gest de solidaritat que els caracteritza (he,he..) s'avançaren per tal d'anar a buscar el cotxe del segon i evitar que el gros de l'expedició haguera de continuar el seu lent descens a peu. Fou d'aquesta manera que aconseguírem dinar poc més tard de les quatre, i no a mitja vesprada com algú ja s'ensumava... Grata sorpresa, l'hostal Cantacuc, perdut dins la xarxa urbana de Benimassot, però mereixedor d'una més llarga estada. Cal agrair-los la bona acollida que, malgrat l'hora, ens van dispensar. Hi tornarem, sense dubte, a passar més d'un dia. El local i l'entorn ho demanen. I ara cal pensar quina n'és la propera. Què us sembla el 10 de maig? Aviat us faré una proposició més concreta... i procurarem que la distància entre la teoria i la pràctica es reduesca, de veritat.

Anem a la Serrella a inaugurar la primavera?

Benvolguts i benvolgudes aitànics i aitàniques: la primavera ja toca la porta, no la sentiu? Ací a Castalla els ametlers van bescanviant les flors per diminutes ametletes, mentre les moreres van exhibint les primeres fulletes i inflorescències, prudentment però segurs que l'oratge de l'equinocci no té marxa arrere. I a la festa s'apleguen els cants enzelats de puputs, verderols, perdius, pigots i d'altres, que canvien dia a dia el paisatge sonor dels nostres camps. Si sempre és bona l'opció d'eixir als espais lliures a celebrar la vida, ara encara més. No podem esperar, abril és el moment, el primer cap de setmana us convoque a la serra! Concretament, el dissabte 5 d'abril. I ja s'està convertint en tradició això d'eixir el primer dissabte del mes. Des de fa temps que alguns tenim ganes d'anar a la Serrella, al cor d'Aitània. Doncs, bé, ha arribat l'hora. Us propose quedar a Quatretondeta a les 9 h del matí, per fer un recorregut circular d'unes 5 hores, a través del qual visitarem, ni més ni menys, que els fabulosos Frares, on hi trobarem un parell de microreserves de flora, enmig d'un paisatge al·lucinant. Passarem més amunt per la mallada de les Cigales (són de muntanya, eh?) i la penya de l'Heura, a 1351 m d'altitud, alta muntanya mediterrània, entre sàlvies i coixinets de monja, caminarem aquesta cresta oriental de la muntanya fins al Morro de Serrella, ja damunt de Benasau, i baixarem per la font de la Canal de nou a Quatretondeta. A les 14 h al poble... més o menys. I dinar, podem fer-ho al mateix poble, a l'hostal Els Frares (algú en té referències?)... o bé li fem l'honor a Gemma ( o més aviat a Toni, el seu company i restaurador) i marxem amb els cotxes a la seua pizzeria d'Alcoi, la Cosa Nostra, sempre tan recomanable i on ens tracten tan bé. S'hi admeten propostes. Recordeu la conveniència dels bastons!

Oratge ventós a la serra del Maigmó

Dissabte passat, malgrat el pronòstic meteorològic que anunciava ratxes de vent de més de 50 km/h i un cel núvol, recorrérem un dels camins més atractius de la Foia de Castalla. És veritat que no vam poder complir el pla inicial i el cim del Maigmó va quedar per a una altra ocasió, però l'itinerari i l'homenatge a Enric Valor pagaren la pena. Quasi 6 hores de camí no foren suficient L'eixida s'endarrerí, veritat Herme? i començàrem a caminar un poc més tard de les 9 h. Curiosament, almenys contradient el que esperava, al portell de Catí el fort vent de la vall es convertia en un suau ventijol. Situats a sotavent, la protecció era superior a la prevista. En arribar dalt, a l'àmplia cresta, passat el pou de neu del Carrascalet, la força del vent augmentà, però sense fer-se molesta en cap moment. Això sí, el cel completament cobert no ajudà gens al gaudi de l'espectacular paisatge que s'albira des d'allà dalt estant. Un motiu més per tornar a caminar aquest fantàstic racó castellut. Des de l'Alt de les Xemeneies fins al Coll de Xau el camí oferí algunes dificultats que amaniren substanciosament l'excursió. Fort pendent i substrat poc ferm haurien d'haver convençut alguns dels avantatges dels bastons de muntanya, una eina imprescindible per prevenir lesions inoportunes. Esperem que a les pròximes eixides ningú se'ls deixe. La pista que puja des d'Agost ens portà fàcilment a la carretera asfaltada que, en breus minuts, ens portà al Balcó d'Alacant, on a la vista de l'hora que ja era vam decidir prescindir de l'ascensió al cim del Maigmó. No hauríem arribat a les 15 h als gaspatxos, que era el que estava previst. La tornada es va fer una mica llarga per a alguns membres de l'expedició, que demanen escurçar un poquet les pròximes. La parada a Planisses, ja amb un vent que anava guanyant en intensitat, fou l'ocasió per llegir alguns fragments de "Temps de batuda", del nostre admirat mestre Enric Valor. Ja havíem encetat el recorregut amb la lectura d'algun fragment de les "Contalles de la boira", però va ser ací, al literari Almussai, on ens hi aturàrem més en els delitosos textos valorians. No massa, és cert, perquè la fisiologia ens recordava la conveniència d'arribar aviat als cotxes i a l'apartat gastronòmic de la jornada. Cosa que vam fer en mitja horeta més d'encantadora senderola. Vegeu les fotos de la gentil Gemma i veureu que ben acabada va ser l'excursió.

per poder assolir l'objectiu d'altura.

Convocatòria per al dia 22 de febrer de 2014

Ja ho tenim. Revisat l'itinerari, estic en condicions de convocar-vos a la primera excursió d'enguany. Dimecres passat vaig pujar al Maigmó. Des de les antenes situades al costat de la microreserva de flora de l'Alt de les Xemeneies, a poc més de 1000 m d'altitud, vaig recórrer l'espectacular camí que baixa inicialment al coll de Xau (on hi ha una altra microreserva de flora), per ascendir posteriorment pel Balcó d'Alacant al cim del Maigmó. És un itinerari realment espectacular, amb la visió montserratina dels darrers 300 m de la muntanya al davant, desafiants, superposant-se a l'horitzó marítim de la costa. Des del Puig Campana i les terres de la Marina al nord-est fins Tabarca i el cap de Santa Pola al sud. Des de les salvatges serres bètiques al sud-oest, camí de la Serra Nevada, a les insinuacions manxegues de l'oest. El Maigmó s'alça com una veritable torre de guaita que aspira al control d'un immens territori fronterer, tant des d'un punt de vista biogeogràfic com històric. No és, però, només aquest camí el que farem. La intenció de la ruta és, també, conéixer tota la serra del Maigmó, entre el portell de Catí i el coll de Xau. Inicialment deixarem els cotxes al petit aparcament situat poc abans d'arribar al portell, a uns 1000 m d'altitud. Des d'allà pujarem a la carena de la serra, a uns 1200 m, passant pel pou de neu del Carrascalet, digne d'admiració. La serra se'ns presenta ara com un delitós passeig boscós, amb vistes esplèndides a dreta i esquerra, que ens permetrà copsar perquè l'Enric Valor parlava de "la majestuosa serra de Castalla" en referir-se a la zona que trepitgem. I és que la petjada de l'Enric estarà present d'una manera patent al llarg de l'excursió. Planisses, literàriament l'Almussai de "Temps de batuda", apareixerà immediatament a la nostra vista, i els comentaris sobre l'obra valoriana sovintejaran de segur entre els excursionistes. Us convide a portar algun text seleccionat de l'esmentada obra, que puga ser objecte de plàcida i agraïda lectura en el moment de fer una paradeta i esmorzar. De fet, una vegada assolit el cim, propose tornar pel camí de Planisses cap al portell de Catí, de forma que podrem aturar-nos, en un ja ben merescut descans, front a les restes del mas on Valor ubica les peripècies vitals i ideològiques de Frederic Genovard, pel juliol de l'any 1936, en esclatar el colp d'estat i la guerra civil espanyola. El dissabte dia 22 de febrer a les 8.30 h del matí us espere a casa, a Castalla. Si algú no sap arribar, que es pose en contacte amb mi. Amb eixe horari espere haver tornat als cotxes a les 15 h, i per tant a hora de dinar uns gaspatxos castelluts de primera categoria. Si algú no pot vindre eixe dia i pot fer-ho el dissabte següent, 1 de març, que ho propose i considerarem el trasllat de l'excursió, val? Salut i muntanyes!

Renaixement jubilós

Ha arribat l'hora de renàixer. Portem massa temps hivernant com a grup. És cert que alguns membres d'Aitània ha portat a terme durant aquest temps activitats de mèrit a la muntanya, fora del nostre territori natural, però ara toca aplegar-nos de nou al voltant d'una iniciativa que, des de la jubilació de Juli, resulta més fàcil d'engegar. Què és el que més li agrada a Juli? la muntanya i les vistes, com tots sabeu...i compartir amb amics i amigues eixa il·lusió. Per tant, i sense més preàmbuls, comencem a planificar! No podem deixar passar el mes de febrer sense tastar el fred i la possible neu a les muntanyes. I si comencem des del melic on va nàixer Aitània? Ens reunim a Castalla i fem l'ascensió al Maigmó? Estic estudiant una ruta interessant per a fer-ho: pujaríem per Planisses (homenatge a Enric Valor)a través del barranc de la Fusta, entre pinedes de pi blanc de les més extenses al País, i des d'allà enfilaríem en direcció al cim. No us preocupeu, que jo ho faré prèviament i la proposta serà validada. Salut i amunt!